Després d’una parada obligatòria pròpia de l’agost, tornem amb una altra recomanació. Personalment, si una cosa trobo a faltar en aquest país és l’edició d’una bona revista especialitzada que informi i difongui la música blues. Anys enrere s’havien editat revistes com “Sólo Blues” o “Ritmo y Blues”, però actualment el panorama ha quedat orfe de referents.
No passa el mateix a França. Sempre que visito el país veí, tinc per costum xafardejar pels quioscs per veure les revistes especialitzades que s’hi editen. La veritat és que ens porten força avantatge en més d’un àmbit i, el musical, n’és un. Aquesta vegada vaig tenir una grata sorpresa en descobrir la revista “Soul Bag”, especialitzada en blues (tot i que, segons la capçalera, també tracten sobre rythm&blues, soul, gospel i funk).
Es tracta d’una revita veterana, doncs s’edita al país veí des de fa més de 30 anys. En el número 203, corresponent als mesos de juliol, agost i setembre d’enguany, dediquen un dossier especial de 12 pàgines a la figura de Robert Johnson en motiu del centenari del seu naixement. També cal destacar els articles dedicats Derek Trucks, John Lee Hooker Jr. i Booker T. Jones; a més d’una entrevista curta a Warren Haynes i múltiples breus força interessants.
Es tracta d’una revista amb una curada edició, que combina perfectament els clàssics amb les novetats del gènere i que ofereix una completa secció (gairebé 30 pàgines!) de crítica discogràfica, tant de les principals novetats com de reedicions. En resum, pel meu gust, una bona revista que ens dóna un bon motiu per envejar la sensibilitat musical dels veïns de dalt.
Així que ja ho sabeu, tant si parleu francès com si no (els articles es poden seguir sense grans dificultats) es tracta d’una bona lectura blusera. Ah! i acepta subscripcions internacionals!
Avui, després d’un inici més aviat espès i amb entrades força històriques, canviem de registre i ens centrem en un disc que, inexplicablement, encara no era a la meva col·lecció de discs de blues. Em refereixo al “Hard Again” de McKinley Morganfield o Muddy Waters, com preferiu. Finalment, aquest cap de setmana el vaig trobar en la seva edició USA original de 1977 i no el vaig deixar escapar.
Parlar de Muddy Waters, la seva música i la influència que va exercir no només sobre el blues de Chicago, sinó en les posteriors generacions de músics (des dels Stones fins a Ice Cube), donaria per a una enciclopèdia sencera, per aquest motiu, ja en parlarem en més deteniment en una altra ocasió.
Pel que fa a “Hard Again”, el títol d’aquesta entrada vindria a definir força bé el que va significar aquest treball en la carrera musical de McKinley Morganfield. A finals de 1975, Muddy Waters posava punt i final a la seva relació amb la Chess Records, companyia a la qual havia estat unit durant gairebé 30 anys. Com passava amb d’altres músics vinculats a la Chess, la relació amb la discogràfica de Chicago sempre va estar basada en un cert paternalisme que, en el cas de Waters el va portar a un estancament i una definició erràtica de quin havia de ser l’estil i el so que l’havien de caracteritzar. Després d’uns anys (segona meitat dels 60) en què la Chess es va dedicar a reeditar antigues gravacions de Waters, juntament amb els seus problemes de salut originats per la beguda i la mort d’Otis Spann (el seu acompanyant més antic), el propi llegat de Muddy Waters es va convertir en el seu principal rival i competidor.
Finalitzada la relació amb la Chess Records, Waters signa amb la companyia Blue Sky (una filial d’Epic) i sota la producció de Johnny Winter, enregistra el que serà el seu millor treball en anys. No és casual la tria del títol “Hard Again”, doncs simbolitza perfectament la intenció d’un Muddy Waters renovat, però fidel a un so i uns principis pels quals se’l podia reconèixer clarament. Tampoc és casual la tria dels temes. El disc obre amb una versió del clàssic “Manish Boy” (gravat originàriament per Waters el 24 de maig de 1955) amb el qual tant Waters com Winters (el cervell darrere del projecte) deixen molt clares les seves intencions. A partir d’aquí es combinen temes nous com el genial “Deep down in Florida” (inspirat per la seva nova parella del moment, Marva Jean Brooks) amb una altra versió pròpia de “I can’t be satisfied” (gravada per Waters l’abril de 1948).
Ens trobem amb un Muddy Waters en plena forma, en un bon moment en quant a veu, recolzat per una banda de luxe amb la qual se sent còmode i, sobretot, en molt bones mans pel que fa a la producció de Johnny Winter que estava tant en sintonia amb l’obra i estil de Muddy Waters que els fans pensaven estar escoltant el mestre del Mississppi, quan en realitat la guitarra la posava l’albí de Texas (posteriorment, Bob Margolin va revelar que Muddy Waters no va despenjar la guitarra en tota la sessió de gravació).
En definitiva, un disc molt recomanable per gaudir d’un Muddy Waters fresc, però fidel al seu estil.
Dades del disc
Títol: Hard Again
Label: Blue Sky (AL 34449)
Any: 1977
Banda: Muddy Waters (veu, guitarra) – Johnny Winter (guitarra, cors) – James Cotton (harmònica) – “Pine Top” Perkins (piano) – Bob Margolin (guitarra) – Charles Calmese (baix) – Willie “Big Eyes” Smith (bateria)
Producció: Johnny Winter
Cara A
1. Manish Boy
2. Bus driver
3. I want to be loved
4. Jealous hearted man
5. I can’t be satisfied
Cara B
1. The blues had a baby and they named it Rock’n’roll
(abril, entre 1881 i 1887 – Indianola, 28 d’abril de 1934)
Addicte a la cocaïna, alcohòlic empedreït, d’apariència dèbil i constitució petita, coix degut a una ferida de bala que l’obligava a caminar arrossegant el peu esquerre, amb una cicatriu al front provocada pel tall d’una navalla o una ampolla i si obria la boca es podia veure clarament que li mancava més d’una dent.
Aquesta era la descripció que qualsevol que s’hagués creuat amb Charley Patton a mitjans dels anys 20 a la plantació Dockery hagués donat d’aquest bebedor, desorganitzat i mandrós camperol que es passava la vida entre les cabanes desballestades i les furgonetes de mercaderies abandonades, que li servien de llar a l’extrem nord de la plantació.
Això si no estava cantant, perquè si ho feia, hom s’oblidava de l’aparença d’aquell home i de les seves limitacions i quedava meravellat per aquella veu incomparable amb cap altra sentida fins al moment i que semblava incompatible amb el personatge, doncs en sentir-lo enregistrat més d’un associava aquella veu a un home de 125kg de pes.
Patton és proclamat per la crítica com el “fundador del blues del delta” doncs fou un dels primers bluesmen que van destacar en aquesta regió. Si més no, va resultar ser una influència cabdal per a posteriors figures de la talla de Son House, Bukka White, Howlin’ Wolf o Muddy Waters entre d’altres.
Musicalment, Patton era l’arquetipus de la classe baixa del delta a través de la qual els estils africans van transformar-se en aquesta regió i van passar a formar part de la cultura nord-americana. La seguretat i prepotència de Patton es traslladaven a les seves actuacions on mostrava tota mena de trucs o “pallassades” com les definiria posteriorment Son House. Tocava amb la guitarra darrera l’espatlla o entre les cames, la feia rodar sobre si mateixa i la colpejava com si fos un tambor, sempre sense perdre el ritme. Tots aquests trucs que avui dia associem a estrelles del rock com Jimi Hendrix, ja formaven part del repertori de Charley Patton a mitjans dels anys 20.
Descobert per H.C. Speir (propietari d’una botiga de música a Jackson i caçatalents per a diferents discogràfiques) va gravar en diferents sessions entre 1929 i 1934 per a la Paramount i Vocalion. Concretament, cal destacar les de juny, novembre i desembre de 1929 (d’on van sortir clàssics com “Pony blues”, “Down the dirt road blues” o “A spoonful blues”), Juliol de 1930 (“Dry well blues”) i gener i febrer de 1934 (“34 blues”, “Poor me”).
Charley Patton moria el 28 d’abril de 1934 com a conseqüència d’un atac de cor, amb més anys dels que segurament deia tenir. Aquest petit negre del delta que únicament sabia lletrejar una paraula: el seu nom (i no sabia escriure’l) acabava de marcar el camí per a les futures generacions del delta.
Disc recomanat
Títol: Charley Patton - Founder of the delta blues
Label: Yazoo (L-1020)
Any: 1970
Comentari: recopila les millors gravacions entre 1929 i 1934 realitzades per a la Paramount i la Vocalion. La millor opció si es tenir una impressió global i completa de les virtuts i estil de Charley Patton.
Cara A:
1. Mississippi Bo Weavil Blues; 2. Creamin' and hollerin' the blues; 3. Down the dirt road blues; 4. Pony blues; 5. Banty rooster blues; 6. It won't be long; 7. Tom rushen blues
Cara B:
1. A spoonful blues; 2. Shake it and break it; 3. Going to move to Alabama; 4. Elder green blues; 5. Frankie and Albert; 6. Some these days I'll be gone; 7. Green river blues
Cara C:
1. Hammer blues; 2. When your way gets dark; 3. High water everywhere Part I; 4. High water everywhere Part II; 5. Rattlesnake blues; 6. Running wild blues; 7. Dry well blues
Cara D:
1. Moon going down; 2. Bird nest bound; 3. High Sheriff blues; 4. Stone Pony blues; 5. 34 blues; 6. Revenue man blues; 7. Poor me
(Couchman, Texas, octubre 1893 – Chicago, Illinois, desembre 1929)
Malgrat la importància musical de Blind Lemon Jefferson i la influència que va exercir sobre músics posteriors, la seva vida fou un autèntic misteri, començant per les dates del seu naixement (no està clar si va néixer al mes de juliol, setembre o octubre) i la seva mort. Tampoc se sap gran cosa sobre la seva ceguesa, que tot sembla indicar que era de naixement i que el va obligar a haver de guanyar-se la vida tocant la guitarra i cantant per pobles i cuitats del centre de Texas a l’edat de 7 anys.
Paradoxalment, aquest fill de granger no era nascut a la regió coneguda com a Delta del Mississippi i que va esdevenir el bressol dels principals exponents del gènere, sinó a l’estat de Texas. Aquest fet no ha impedit que Lemon Jefferson sigui considerat com un dels pioners del gènere, fins i tot per als més purites de la qüestió geogràfica. De fet, podem afirmar que Lemon Jefferson, gràcies a la seva extraordinària capacitat per tocar blues, va ser el primer músic en demostrar que les discogràfiques podien guanyar diners amb les vendes d’aquesta música crua i sense refinar de l’Amèrica rural, aconseguint que la Paramount venés més discs de blues tradicional, que del seu parent urbà, més sofisticat.
Lemon Jefferson va ser, sense cap mena de dubte, el precursor del blues de Texas, influint a posteriors bluesmen de la regió com Lightnin’ Hopkins o Lil’Son Jackson, entre d’altres. Músics com Leadbelly i T-Bone Walker sempre van reconèixer haver seguit l’exemple de Jefferson durant les seves peregrinacions i haver après directament d’ell.
Aquest músic virtuós va gravar prop de 90 cançons que han definit els cànons del blues de Texas (alguns, temes essencials com “Matchbox blues”, “Bad luck blues”, “Jack o’diamonds” o “See that my grave is kept clean”, versionats per Bob Dylan, Carl Perkins o els Beatles) en quatre sessions per a la Paramount: març de 1926, octubre de 1927, agost de 1928 i octubre de 1929.
Malauradament, l’exitosa carrera discogràfica de Blind Lemon Jefferson va durar només tres anys, doncs va morir a finals de 1929 molt probablement d’un infart, tot i que s’han suggerit altres possibles causes com l’assassinat, un accident de cotxe o fins i tot hipotèrmia en perdre’s pels glaciars del llac Michigan en sortir d’un concert privat a Chicago.
Sigui com sigui, el que és segur és que Blind Lemon Jefferson ens ha deixat un llegat musical de gran valor; un autèntic blues rural, sense adornaments ni disculpes i una veu llastimosa que era capaç de ballar amb les frases de la seva guitarra, que fluïen lliurement.
Què és el blues? D’on ve? Què amaga en la seva simple estructura de 12 compassos per tal de captivar-nos i atrapar-nos de manera hipnòtica? Definir el blues com un simple estil musical més seria caure en un reduccionisme extrem, en una simplificació desmesurada. El blues és molt més que això, és autenticitat i emoció, és l’expressió crua del dolor d’un poble, de l’explotació, la penúria i la misèria, la marginalitat i les addicions d’una societat violenta. Tot plegat, sentiments (d’aquí el nom que el defineix) que impacten en el més profund de l’ésser humà.
Segurament, perquè el blues entronca amb el sofriment més profund de l’ànima, el seu origen es perd en la nit dels temps, molt probablement en la terra que va veure néixer l’ésser humà, l’Àfrica.
Són moltes les teories que intenten explicar l’origen del blues, però tot sembla indicar que el blues ens arriba fins a dia d’avui com a resultat d’una suma d’influències i aportacions sobre una base importada pels esclaus arrencats de l’Àfrica i portats a les plantacions del sud dels Estats Units.
Els griots africans, la crida islàmica a l’oració i les diverses tradicions de percussió del continent negre formen la base que arriba al nou continent i evoluciona d’acord amb la realitat quotidiana dels esclaus que són utilitzats per a les tasques agrícoles de les plantacions. Els field hollers, les work songs i els minstrel shows faran la resta fins a donar com a “producte final” el blues del Delta del Mississippi, una música pròpia de la comunitat negra fortament arrelada a la terra i el seu conreu.
Es diu que la primera constància que es té del que avui dia coneixem com a blues del Delta data del 1903, quan el músic de Florence (Alabama) W.C. Handy, que esperava un tren a l’estació de Tutwiler, va veure un negre esparracat que tocava la guitarra apretante un ganivet contra les cordes. La va definir com la música més extranya que havia sentit mai. Aquell dia no neixia el blues, però sí que va néixer la consciencia sobre la seva existència. A partir d’aquell dia la música canviaria per sempre.
La plantació Dockery, considerada el bressol del blues del Delta
Després d’una parada obligatòria pròpia de l’agost, tornem amb una altra recomanació. Personalment, si una cosa trobo a faltar en aquest país és l’edició d’una bona revista especialitzada que informi i difongui la música blues. Anys enrere s’havien editat revistes com “Sólo Blues” o “Ritmo y Blues”, però actualment el panorama ha quedat orfe de referents.
