Per molts anys Freddie!!

Sí, és cert que aquest és un bloc sobre blues, però no podia resistir la temptació d’escriure quatre ratlles en el dia que es commemora el 65è aniversari del naixement de Frarrokh Bulsara, conegut com a Freddie Mercury, cantant i líder carismàtic dels Queen, que ens deixava un 24 de novembre de 1991 com a conseqüència de la SIDA.

Com ja va dir Muddy Waters en una ocasió, “el blues va tenir un fill i li van dir Rock’n’roll”, així que si afegim que l’homenatjat és, i molt probablement serà, la millor veu que hagi donat mai el Rock, l’ocasió s’ho val. Almenys així ho han pensat també la gent de Google, que han tingut un bon detall per a l’efemèride dedicant-li la imatge del buscador amb un clip animat.

Però, a part dels fets objectius, em venia de gust dedicar-li aquest recordatori per una sèrie de raons personals. És gràcies a Freddie Mercury i els Queen en particular que avui escric aquest bloc. Ells van ser el meu grup de l’adolescència (sí, vaig ser totalment incomprès pels meus companys de classe… bé, no tots!!), fins a convertir-me en un fan acèrrim. Va ser gràcies als Queen que vaig començar a freqüentar les famoses fires del disc d’en Tardà a la cerca de discs pirates; a documentar-me, a conèixer qui o què havia inspirat la música d’aquella gent... Led Zeppelin, Deep Purple, etc.

Amb els anys hi ha hagut molts altres grups i estils fins arribar on sóc ara, a les arrels de tot plegat, al pare creador que citava Muddy Waters, i que simbolitzava en la portada del disc “Fathers and Sons”, però l’entrada a tot plegat la vaig fer de la mà dels Queen i en Freddie Mercury.

Així doncs, Freddie, en un dia com avui no puc més que dir: gràcies per tot el que ens vas donar!

Mor David "Honeyboy" Edwards

A principis d’aquesta darrera setmana ens deixava, a l’edat de 96 anys, David “Honeyboy” Edwards. Amb la seva mort i la de Pinetop Perkins el proppassat mes de març, el món perd els dos darrers representants del blues del delta del Mississippi anterior a la Segona Guerra Mundial.

Nascut el 28 de juny del 1915 a Shaw, Mississippi, moria aquest 29 d’agost a la seva residència de Chicago, Illinois. Honeyboy va viure en primera persona molts dels moments cabdals de la història i llegenda del blues, els quals van quedar immortalitzts en la seva autobiografia “The World don’t own me nothing” publicada el 1997 per la Chicago Review Press. Allà ens explica com l’any 1929 coneixeria en Tommy Johnson, de qui aprendria l’estil a l’hora de tocar la guitarra. O el contacte que va mantenir al llarg dels anys amb llegendes del blues com Charley Patton, Big Joe Williams, Rice Miller, Howlin’ Wolf, Lightnin’ Hopkins, Big Walter, Little Walter i un llarg excètera.

Va ser l’any 1942 quan Alan Lomax va enregistrar per primera vegada a Honeyboy Edwards per a la Biblioteca del Congrés dels Estatuts Units. Va ser a Clarksdale, Mississippi, i enregistraren un total de 15 peces. Després d’aquesta experiència, Edwards no tornaria a gravar comercialment fins l’any 1951, quan gravà “Who may you regular be” per a Arc Records i “Built a cave” (amb el pseudònim de Mr. Honey) per a Artist.

A principis dels 50 es traslladà a Chicago on tocava en petits clubs i a les cantonades dels carrers amb Floyd Jones i Johnny Temple. L’any 1953, Honeyboy va garavar un grapat de cançons per a la Chess Records, que van quedar sense publicar fins que “Drop down mama” va ser inclòs en una antologia.

Músic en actiu fins als darrers dies de la seva vida (l’any 2006 inaugurava el Festival de Blues de Cerdanyola) va ser al final de la seva carrera quan va rebre un reconeixement ampli del sector més comercial del panorama musical, guanyant dos premis Grammy. Un al 2008 per al millor àlbum de blues tradicional, i un altre l’any 2010 com a reconeixement a tota una carrera.

Malgrat tot, David Honeyboy Edwards, sempre serà recordat per la seva relació amb el cèlebre Robert Johnson i, en particular, per ser testimoni d’un dels passatges més debatuts, discutits i idealitzats de la vida de Johnson: el moment de la seva mort per enverinament, tal com assegura en la seva autobiografia.

En definitiva, ens deixa el darrer representant d'una generació i un estil de vida que va canviar la música per sempre.

Aquí us deixo un enllaç al bloc del programa "blancoynegroblues", que recull la notícia afegint força informació interessant. Un bloc recomanable!