dimecres, 28 de març de 2012

Delta blues museum


Situat a Clarksdale, Mississipi, el bressol i epicentre del blues del delta, a l’encreuament entre les autopistes 61 i 49, el “cossroads”, des del 1979 el Delta Blues Museum té com a missió preservar, difondre i fer recerca sobre la història i patrimoni d’aquesta cultura musical.

Aquí teniu un interessant vídeo que ens en fa cinc cèntims.



dilluns, 5 de setembre de 2011

Per molts anys Freddie!!


Sí, és cert que aquest és un bloc sobre blues, però no podia resistir la temptació d’escriure quatre ratlles en el dia que es commemora el 65è aniversari del naixement de Frarrokh Bulsara, conegut com a Freddie Mercury, cantant i líder carismàtic dels Queen, que ens deixava un 24 de novembre de 1991 com a conseqüència de la SIDA.

Com ja va dir Muddy Waters en una ocasió, “el blues va tenir un fill i li van dir Rock’n’roll”, així que si afegim que l’homenatjat és, i molt probablement serà, la millor veu que hagi donat mai el Rock, l’ocasió s’ho val. Almenys així ho han pensat també la gent de Google, que han tingut un bon detall per a l’efemèride dedicant-li la imatge del buscador amb un clip animat.

Però, a part dels fets objectius, em venia de gust dedicar-li aquest recordatori per una sèrie de raons personals. És gràcies a Freddie Mercury i els Queen en particular que avui escric aquest bloc. Ells van ser el meu grup de l’adolescència (sí, vaig ser totalment incomprès pels meus companys de classe… bé, no tots!!), fins a convertir-me en un fan acèrrim. Va ser gràcies als Queen que vaig començar a freqüentar les famoses fires del disc d’en Tardà a la cerca de discs pirates; a documentar-me, a conèixer qui o què havia inspirat la música d’aquella gent... Led Zeppelin, Deep Purple, etc.

Amb els anys hi ha hagut molts altres grups i estils fins arribar on sóc ara, a les arrels de tot plegat, al pare creador que citava Muddy Waters, i que simbolitzava en la portada del disc “Fathers and Sons”, però l’entrada a tot plegat la vaig fer de la mà dels Queen i en Freddie Mercury.

Així doncs, Freddie, en un dia com avui no puc més que dir: gràcies per tot el que ens vas donar!


diumenge, 4 de setembre de 2011

Mor David "Honeyboy" Edwards


A principis d’aquesta darrera setmana ens deixava, a l’edat de 96 anys, David “Honeyboy” Edwards. Amb la seva mort i la de Pinetop Perkins el proppassat mes de març, el món perd els dos darrers representants del blues del delta del Mississippi anterior a la Segona Guerra Mundial.

Nascut el 28 de juny del 1915 a Shaw, Mississippi, moria aquest 29 d’agost a la seva residència de Chicago, Illinois. Honeyboy va viure en primera persona molts dels moments cabdals de la història i llegenda del blues, els quals van quedar immortalitzts en la seva autobiografia “The World don’t own me nothing” publicada el 1997 per la Chicago Review Press. Allà ens explica com l’any 1929 coneixeria en Tommy Johnson, de qui aprendria l’estil a l’hora de tocar la guitarra. O el contacte que va mantenir al llarg dels anys amb llegendes del blues com Charley Patton, Big Joe Williams, Rice Miller, Howlin’ Wolf, Lightnin’ Hopkins, Big Walter, Little Walter i un llarg excètera.

Va ser l’any 1942 quan Alan Lomax va enregistrar per primera vegada a Honeyboy Edwards per a la Biblioteca del Congrés dels Estatuts Units. Va ser a Clarksdale, Mississippi, i enregistraren un total de 15 peces. Després d’aquesta experiència, Edwards no tornaria a gravar comercialment fins l’any 1951, quan gravà “Who may you regular be” per a Arc Records i “Built a cave” (amb el pseudònim de Mr. Honey) per a Artist.

A principis dels 50 es traslladà a Chicago on tocava en petits clubs i a les cantonades dels carrers amb Floyd Jones i Johnny Temple. L’any 1953, Honeyboy va garavar un grapat de cançons per a la Chess Records, que van quedar sense publicar fins que “Drop down mama” va ser inclòs en una antologia.

Músic en actiu fins als darrers dies de la seva vida (l’any 2006 inaugurava el Festival de Blues de Cerdanyola) va ser al final de la seva carrera quan va rebre un reconeixement ampli del sector més comercial del panorama musical, guanyant dos premis Grammy. Un al 2008 per al millor àlbum de blues tradicional, i un altre l’any 2010 com a reconeixement a tota una carrera.

Malgrat tot, David Honeyboy Edwards, sempre serà recordat per la seva relació amb el cèlebre Robert Johnson i, en particular, per ser testimoni d’un dels passatges més debatuts, discutits i idealitzats de la vida de Johnson: el moment de la seva mort per enverinament, tal com assegura en la seva autobiografia.

En definitiva, ens deixa el darrer representant d'una generació i un estil de vida que va canviar la música per sempre.




Aquí us deixo un enllaç al bloc del programa "blancoynegroblues", que recull la notícia afegint força informació interessant. Un bloc recomanable!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Vive la France!

Després d’una parada obligatòria pròpia de l’agost, tornem amb una altra recomanació. Personalment, si una cosa trobo a faltar en aquest país és l’edició d’una bona revista especialitzada que informi i difongui la música blues. Anys enrere s’havien editat revistes com “Sólo Blues” o “Ritmo y Blues”, però actualment el panorama ha quedat orfe de referents.

No passa el mateix a França. Sempre que visito el país veí, tinc per costum xafardejar pels quioscs per veure les revistes especialitzades que s’hi editen. La veritat és que ens porten força avantatge en més d’un àmbit i, el musical, n’és un. Aquesta vegada vaig tenir una grata sorpresa en descobrir la revista “Soul Bag”, especialitzada en blues (tot i que, segons la capçalera, també tracten sobre rythm&blues, soul, gospel i funk).

Es tracta d’una revita veterana, doncs s’edita al país veí des de fa més de 30 anys. En el número 203, corresponent als mesos de juliol, agost i setembre d’enguany, dediquen un dossier especial de 12 pàgines a la figura de Robert Johnson en motiu del centenari del seu naixement. També cal destacar els articles dedicats Derek Trucks, John Lee Hooker Jr. i Booker T. Jones; a més d’una entrevista curta a Warren Haynes i múltiples breus força interessants.

Es tracta d’una revista amb una curada edició, que combina perfectament els clàssics amb les novetats del gènere i que ofereix una completa secció (gairebé 30 pàgines!) de crítica discogràfica, tant de les principals novetats com de reedicions. En resum, pel meu gust, una bona revista que ens dóna un bon motiu per envejar la sensibilitat musical dels veïns de dalt.

Així que ja ho sabeu, tant si parleu francès com si no (els articles es poden seguir sense grans dificultats) es tracta d’una bona lectura blusera. Ah! i acepta subscripcions internacionals!

dimarts, 16 d’agost de 2011

Cavalcant de nou, per primer cop

Avui, després d’un inici més aviat espès i amb entrades força històriques, canviem de registre i ens centrem en un disc que, inexplicablement, encara no era a la meva col·lecció de discs de blues. Em refereixo al “Hard Again” de McKinley Morganfield o Muddy Waters, com preferiu. Finalment, aquest cap de setmana el vaig trobar en la seva edició USA original de 1977 i no el vaig deixar escapar.

Parlar de Muddy Waters, la seva música i la influència que va exercir no només sobre el blues de Chicago, sinó en les posteriors generacions de músics (des dels Stones fins a Ice Cube), donaria per a una enciclopèdia sencera, per aquest motiu, ja en parlarem en més deteniment en una altra ocasió.

Pel que fa a “Hard Again”, el títol d’aquesta entrada vindria a definir força bé el que va significar aquest treball en la carrera musical de McKinley Morganfield. A finals de 1975, Muddy Waters posava punt i final a la seva relació amb la Chess Records, companyia a la qual havia estat unit durant gairebé 30 anys. Com passava amb d’altres músics vinculats a la Chess, la relació amb la discogràfica de Chicago sempre va estar basada en un cert paternalisme que, en el cas de Waters el va portar a un estancament i una definició erràtica de quin havia de ser l’estil i el so que l’havien de caracteritzar. Després d’uns anys (segona meitat dels 60) en què la Chess es va dedicar a reeditar antigues gravacions de Waters, juntament amb els seus problemes de salut originats per la beguda i la mort d’Otis Spann (el seu acompanyant més antic), el propi llegat de Muddy Waters es va convertir en el seu principal rival i competidor.

Finalitzada la relació amb la Chess Records, Waters signa amb la companyia Blue Sky (una filial d’Epic) i sota la producció de Johnny Winter, enregistra el que serà el seu millor treball en anys. No és casual la tria del títol “Hard Again”, doncs simbolitza perfectament la intenció d’un Muddy Waters renovat, però fidel a un so i uns principis pels quals se’l podia reconèixer clarament. Tampoc és casual la tria dels temes. El disc obre amb una versió del clàssic “Manish Boy” (gravat originàriament per Waters el 24 de maig de 1955) amb el qual tant Waters com Winters (el cervell darrere del projecte) deixen molt clares les seves intencions. A partir d’aquí es combinen temes nous com el genial “Deep down in Florida” (inspirat per la seva nova parella del moment, Marva Jean Brooks) amb una altra versió pròpia de “I can’t be satisfied” (gravada per Waters l’abril de 1948).

Ens trobem amb un Muddy Waters en plena forma, en un bon moment en quant a veu, recolzat per una banda de luxe amb la qual se sent còmode i, sobretot, en molt bones mans pel que fa a la producció de Johnny Winter que estava tant en sintonia amb l’obra i estil de Muddy Waters que els fans pensaven estar escoltant el mestre del Mississppi, quan en realitat la guitarra la posava l’albí de Texas (posteriorment, Bob Margolin va revelar que Muddy Waters no va despenjar la guitarra en tota la sessió de gravació).

En definitiva, un disc molt recomanable per gaudir d’un Muddy Waters fresc, però fidel al seu estil.


Dades del disc

Títol: Hard Again
Label: Blue Sky (AL 34449)
Any: 1977
Banda: Muddy Waters (veu, guitarra) – Johnny Winter (guitarra, cors) – James Cotton (harmònica) – “Pine Top” Perkins (piano) – Bob Margolin (guitarra) – Charles Calmese (baix) – Willie “Big Eyes” Smith (bateria)
Producció: Johnny Winter

Cara A
1. Manish Boy
2. Bus driver
3. I want to be loved
4. Jealous hearted man
5. I can’t be satisfied

Cara B
1. The blues had a baby and they named it Rock’n’roll
2. Deep down in Florida
3. Crosseyed cat
4. Little girl

dimarts, 9 d’agost de 2011

Charley Patton

(abril, entre 1881 i 1887 – Indianola, 28 d’abril de 1934)

Addicte a la cocaïna, alcohòlic empedreït, d’apariència dèbil i constitució petita, coix degut a una ferida de bala que l’obligava a caminar arrossegant el peu esquerre, amb una cicatriu al front provocada pel tall d’una navalla o una ampolla i si obria la boca es podia veure clarament que li mancava més d’una dent.

Aquesta era la descripció que qualsevol que s’hagués creuat amb Charley Patton a mitjans dels anys 20 a la plantació Dockery hagués donat d’aquest bebedor, desorganitzat i mandrós camperol que es passava la vida entre les cabanes desballestades i les furgonetes de mercaderies abandonades, que li servien de llar a l’extrem nord de la plantació.

Això si no estava cantant, perquè si ho feia, hom s’oblidava de l’aparença d’aquell home i de les seves limitacions i quedava meravellat per aquella veu incomparable amb cap altra sentida fins al moment i que semblava incompatible amb el personatge, doncs en sentir-lo enregistrat més d’un associava aquella veu a un home de 125kg de pes.

Patton és proclamat per la crítica com el “fundador del blues del delta” doncs fou un dels primers bluesmen que van destacar en aquesta regió. Si més no, va resultar ser una influència cabdal per a posteriors figures de la talla de Son House, Bukka White, Howlin’ Wolf o Muddy Waters entre d’altres.

Musicalment, Patton era l’arquetipus de la classe baixa del delta a través de la qual els estils africans van transformar-se en aquesta regió i van passar a formar part de la cultura nord-americana. La seguretat i prepotència de Patton es traslladaven a les seves actuacions on mostrava tota mena de trucs o “pallassades” com les definiria posteriorment Son House. Tocava amb la guitarra darrera l’espatlla o entre les cames, la feia rodar sobre si mateixa i la colpejava com si fos un tambor, sempre sense perdre el ritme. Tots aquests trucs que avui dia associem a estrelles del rock com Jimi Hendrix, ja formaven part del repertori de Charley Patton a mitjans dels anys 20.

Descobert per H.C. Speir (propietari d’una botiga de música a Jackson i caçatalents per a diferents discogràfiques) va gravar en diferents sessions entre 1929 i 1934 per a la Paramount i Vocalion. Concretament, cal destacar les de juny, novembre i desembre de 1929 (d’on van sortir clàssics com “Pony blues”, “Down the dirt road blues” o “A spoonful blues”), Juliol de 1930 (“Dry well blues”) i gener i febrer de 1934 (“34 blues”, “Poor me”).

Charley Patton moria el 28 d’abril de 1934 com a conseqüència d’un atac de cor, amb més anys dels que segurament deia tenir. Aquest petit negre del delta que únicament sabia lletrejar una paraula: el seu nom (i no sabia escriure’l) acabava de marcar el camí per a les futures generacions del delta.


Disc recomanat

Títol: Charley Patton - Founder of the delta blues
Label: Yazoo (L-1020)
Any: 1970

Comentari: recopila les millors gravacions entre 1929 i 1934 realitzades per a la Paramount i la Vocalion. La millor opció si es tenir una impressió global i completa de les virtuts i estil de Charley Patton.

Cara A:
1. Mississippi Bo Weavil Blues; 2. Creamin' and hollerin' the blues; 3. Down the dirt road blues; 4. Pony blues; 5. Banty rooster blues; 6. It won't be long; 7. Tom rushen blues

Cara B:
1. A spoonful blues; 2. Shake it and break it; 3. Going to move to Alabama; 4. Elder green blues; 5. Frankie and Albert; 6. Some these days I'll be gone; 7. Green river blues

Cara C:
1. Hammer blues; 2. When your way gets dark; 3. High water everywhere Part I; 4. High water everywhere Part II; 5. Rattlesnake blues; 6. Running wild blues; 7. Dry well blues

Cara D:
1. Moon going down; 2. Bird nest bound; 3. High Sheriff blues; 4. Stone Pony blues; 5. 34 blues; 6. Revenue man blues; 7. Poor me



dissabte, 6 d’agost de 2011

Blind Lemon Jefferson

(Couchman, Texas, octubre 1893 – Chicago, Illinois, desembre 1929)

Malgrat la importància musical de Blind Lemon Jefferson i la influència que va exercir sobre músics posteriors, la seva vida fou un autèntic misteri, començant per les dates del seu naixement (no està clar si va néixer al mes de juliol, setembre o octubre) i la seva mort. Tampoc se sap gran cosa sobre la seva ceguesa, que tot sembla indicar que era de naixement i que el va obligar a haver de guanyar-se la vida tocant la guitarra i cantant per pobles i cuitats del centre de Texas a l’edat de 7 anys.

Paradoxalment, aquest fill de granger no era nascut a la regió coneguda com a Delta del Mississippi i que va esdevenir el bressol dels principals exponents del gènere, sinó a l’estat de Texas. Aquest fet no ha impedit que Lemon Jefferson sigui considerat com un dels pioners del gènere, fins i tot per als més purites de la qüestió geogràfica. De fet, podem afirmar que Lemon Jefferson, gràcies a la seva extraordinària capacitat per tocar blues, va ser el primer músic en demostrar que les discogràfiques podien guanyar diners amb les vendes d’aquesta música crua i sense refinar de l’Amèrica rural, aconseguint que la Paramount venés més discs de blues tradicional, que del seu parent urbà, més sofisticat.

Lemon Jefferson va ser, sense cap mena de dubte, el precursor del blues de Texas, influint a posteriors bluesmen de la regió com Lightnin’ Hopkins o Lil’Son Jackson, entre d’altres. Músics com Leadbelly i T-Bone Walker sempre van reconèixer haver seguit l’exemple de Jefferson durant les seves peregrinacions i haver après directament d’ell.

Aquest músic virtuós va gravar prop de 90 cançons que han definit els cànons del blues de Texas (alguns, temes essencials com “Matchbox blues”, “Bad luck blues”, “Jack o’diamonds” o “See that my grave is kept clean”, versionats per Bob Dylan, Carl Perkins o els Beatles) en quatre sessions per a la Paramount: març de 1926, octubre de 1927, agost de 1928 i octubre de 1929.

Malauradament, l’exitosa carrera discogràfica de Blind Lemon Jefferson va durar només tres anys, doncs va morir a finals de 1929 molt probablement d’un infart, tot i que s’han suggerit altres possibles causes com l’assassinat, un accident de cotxe o fins i tot hipotèrmia en perdre’s pels glaciars del llac Michigan en sortir d’un concert privat a Chicago.

Sigui com sigui, el que és segur és que Blind Lemon Jefferson ens ha deixat un llegat musical de gran valor; un autèntic blues rural, sense adornaments ni disculpes i una veu llastimosa que era capaç de ballar amb les frases de la seva guitarra, que fluïen lliurement.


Disc recomanat

Títol: Black Snake Moan
Label: Milestone (MLP 2013)
Any: 1970

Cara A:
 1. That Black Snake Moan
 2. Stocking Feet Blues
 3. Blind Lemon's Penitentiary Blues
 4. Long Lastin' Lovin'
 5. Tin Cup Blues
                                                         6. That Black Snake Moan No.2

                                                        Cara B:
                                                         1. Mosquito Moan
                                                         2. Southern Woman Blues
                                                         3. Baker Shop Blues
                                                         4. Pneumonia Blues
                                                         5. Long Distance Moan
                                                         6. That Growling Baby Blues