Charley Patton

(abril, entre 1881 i 1887 – Indianola, 28 d’abril de 1934)

Addicte a la cocaïna, alcohòlic empedreït, d’apariència dèbil i constitució petita, coix degut a una ferida de bala que l’obligava a caminar arrossegant el peu esquerre, amb una cicatriu al front provocada pel tall d’una navalla o una ampolla i si obria la boca es podia veure clarament que li mancava més d’una dent.

Aquesta era la descripció que qualsevol que s’hagués creuat amb Charley Patton a mitjans dels anys 20 a la plantació Dockery hagués donat d’aquest bebedor, desorganitzat i mandrós camperol que es passava la vida entre les cabanes desballestades i les furgonetes de mercaderies abandonades, que li servien de llar a l’extrem nord de la plantació.

Això si no estava cantant, perquè si ho feia, hom s’oblidava de l’aparença d’aquell home i de les seves limitacions i quedava meravellat per aquella veu incomparable amb cap altra sentida fins al moment i que semblava incompatible amb el personatge, doncs en sentir-lo enregistrat més d’un associava aquella veu a un home de 125kg de pes.

Patton és proclamat per la crítica com el “fundador del blues del delta” doncs fou un dels primers bluesmen que van destacar en aquesta regió. Si més no, va resultar ser una influència cabdal per a posteriors figures de la talla de Son House, Bukka White, Howlin’ Wolf o Muddy Waters entre d’altres.

Musicalment, Patton era l’arquetipus de la classe baixa del delta a través de la qual els estils africans van transformar-se en aquesta regió i van passar a formar part de la cultura nord-americana. La seguretat i prepotència de Patton es traslladaven a les seves actuacions on mostrava tota mena de trucs o “pallassades” com les definiria posteriorment Son House. Tocava amb la guitarra darrera l’espatlla o entre les cames, la feia rodar sobre si mateixa i la colpejava com si fos un tambor, sempre sense perdre el ritme. Tots aquests trucs que avui dia associem a estrelles del rock com Jimi Hendrix, ja formaven part del repertori de Charley Patton a mitjans dels anys 20.

Descobert per H.C. Speir (propietari d’una botiga de música a Jackson i caçatalents per a diferents discogràfiques) va gravar en diferents sessions entre 1929 i 1934 per a la Paramount i Vocalion. Concretament, cal destacar les de juny, novembre i desembre de 1929 (d’on van sortir clàssics com “Pony blues”, “Down the dirt road blues” o “A spoonful blues”), Juliol de 1930 (“Dry well blues”) i gener i febrer de 1934 (“34 blues”, “Poor me”).

Charley Patton moria el 28 d’abril de 1934 com a conseqüència d’un atac de cor, amb més anys dels que segurament deia tenir. Aquest petit negre del delta que únicament sabia lletrejar una paraula: el seu nom (i no sabia escriure’l) acabava de marcar el camí per a les futures generacions del delta.

Disc recomanat

Títol: Charley Patton - Founder of the delta blues

Label: Yazoo (L-1020)

Any: 1970

Comentari: recopila les millors gravacions entre 1929 i 1934 realitzades per a la Paramount i la Vocalion. La millor opció si es tenir una impressió global i completa de les virtuts i estil de Charley Patton.

Cara A:

1. Mississippi Bo Weavil Blues; 2. Creamin' and hollerin' the blues; 3. Down the dirt road blues; 4. Pony blues; 5. Banty rooster blues; 6. It won't be long; 7. Tom rushen blues

Cara B:

1. A spoonful blues; 2. Shake it and break it; 3. Going to move to Alabama; 4. Elder green blues; 5. Frankie and Albert; 6. Some these days I'll be gone; 7. Green river blues

Cara C:

1. Hammer blues; 2. When your way gets dark; 3. High water everywhere Part I; 4. High water everywhere Part II; 5. Rattlesnake blues; 6. Running wild blues; 7. Dry well blues

Cara D:

1. Moon going down; 2. Bird nest bound; 3. High Sheriff blues; 4. Stone Pony blues; 5. 34 blues; 6. Revenue man blues; 7. Poor me