Cavalcant de nou, per primer cop

Avui, després d’un inici més aviat espès i amb entrades força històriques, canviem de registre i ens centrem en un disc que, inexplicablement, encara no era a la meva col·lecció de discs de blues. Em refereixo al “Hard Again” de McKinley Morganfield o Muddy Waters, com preferiu. Finalment, aquest cap de setmana el vaig trobar en la seva edició USA original de 1977 i no el vaig deixar escapar.

Parlar de Muddy Waters, la seva música i la influència que va exercir no només sobre el blues de Chicago, sinó en les posteriors generacions de músics (des dels Stones fins a Ice Cube), donaria per a una enciclopèdia sencera, per aquest motiu, ja en parlarem en més deteniment en una altra ocasió.

Pel que fa a “Hard Again”, el títol d’aquesta entrada vindria a definir força bé el que va significar aquest treball en la carrera musical de McKinley Morganfield. A finals de 1975, Muddy Waters posava punt i final a la seva relació amb la Chess Records, companyia a la qual havia estat unit durant gairebé 30 anys. Com passava amb d’altres músics vinculats a la Chess, la relació amb la discogràfica de Chicago sempre va estar basada en un cert paternalisme que, en el cas de Waters el va portar a un estancament i una definició erràtica de quin havia de ser l’estil i el so que l’havien de caracteritzar. Després d’uns anys (segona meitat dels 60) en què la Chess es va dedicar a reeditar antigues gravacions de Waters, juntament amb els seus problemes de salut originats per la beguda i la mort d’Otis Spann (el seu acompanyant més antic), el propi llegat de Muddy Waters es va convertir en el seu principal rival i competidor.

Finalitzada la relació amb la Chess Records, Waters signa amb la companyia Blue Sky (una filial d’Epic) i sota la producció de Johnny Winter, enregistra el que serà el seu millor treball en anys. No és casual la tria del títol “Hard Again”, doncs simbolitza perfectament la intenció d’un Muddy Waters renovat, però fidel a un so i uns principis pels quals se’l podia reconèixer clarament. Tampoc és casual la tria dels temes. El disc obre amb una versió del clàssic “Manish Boy” (gravat originàriament per Waters el 24 de maig de 1955) amb el qual tant Waters com Winters (el cervell darrere del projecte) deixen molt clares les seves intencions. A partir d’aquí es combinen temes nous com el genial “Deep down in Florida” (inspirat per la seva nova parella del moment, Marva Jean Brooks) amb una altra versió pròpia de “I can’t be satisfied” (gravada per Waters l’abril de 1948).

Ens trobem amb un Muddy Waters en plena forma, en un bon moment en quant a veu, recolzat per una banda de luxe amb la qual se sent còmode i, sobretot, en molt bones mans pel que fa a la producció de Johnny Winter que estava tant en sintonia amb l’obra i estil de Muddy Waters que els fans pensaven estar escoltant el mestre del Mississppi, quan en realitat la guitarra la posava l’albí de Texas (posteriorment, Bob Margolin va revelar que Muddy Waters no va despenjar la guitarra en tota la sessió de gravació).

En definitiva, un disc molt recomanable per gaudir d’un Muddy Waters fresc, però fidel al seu estil.

Dades del disc

Títol: Hard Again

Label: Blue Sky (AL 34449)

Any: 1977

Banda: Muddy Waters (veu, guitarra) – Johnny Winter (guitarra, cors) – James Cotton (harmònica) – “Pine Top” Perkins (piano) – Bob Margolin (guitarra) – Charles Calmese (baix) – Willie “Big Eyes” Smith (bateria)

Producció: Johnny Winter

Cara A

1. Manish Boy

2. Bus driver

3. I want to be loved

4. Jealous hearted man

5. I can’t be satisfied

Cara B

1. The blues had a baby and they named it Rock’n’roll

2. Deep down in Florida

3. Crosseyed cat

4. Little girl